[VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL POST]

Ens agrada parlar d’innovar en tecnologies, procediments o gestió, i sempre en relació als objectes. Ens encanta deixar la creativitat als subjectes, capaços d’imaginar i posar esperit a la matèria.

Innovar, entès segons l’IEC com “introduir quelcom de nou (en una cosa)”, és diferent a crear, entès també per l’IEC com “fer del no res”. Així doncs, creiem bo matisar el seu ús, en raó a les diferents accepcions que tenen ambdós mots.

Ens preguntem: l’escultor crea o innova? Quan s’enfronta al bloc de marbre per esculpir aquell bust que té al cap i que vol crear del no res, innova. Ho fa utilitzant tècniques noves i les millors tecnologies que formen part de la seva preparació competencial i de les seves habilitats. Però el resultat no és l’objecte aconseguit en si mateix, ja sigui tallant-lo d’una manera o altre. Sinó el fet que l’escultor ha creat una imatge amb ànima. Ha donat, ha insuflat al bust de marbre aquell toc especial i singular que el fa admirable.

L’amic Liberto, en el post anterior, feia un comentari que per la seva importància passaré a comentar a continuació en el context de la innovació i la creativitat. De fet si he trigat més del que m’hauria agradat, no ha estat pas per falta de temps (tinc tot el que hi ha), sinó per la reflexió que em va suscitar i en la que m’he “recreat” alguns dies.

Els seus comentaris portaven la següent reflexió:

Connectar o expandir la nostra consciència de la connexió?

Estem separats o es tracta d’una il·lusió?

Parlar del bé comú, és equivalent a que existeix un bé individual?

I si només existís el “bé comú”?

Inclou el “bé comú” l’ésser humà exclusivament?

Crear de nou o crear des de la consciència del impacte?

Podem no crear?

Potser fins i tot, l’estratègia “IN” era una il·lusió, ja que no és possible fer sense impactar.

Sempre és una estratègia “CO”, encara que no en siguem conscients.

CO-NSCIÈNCIA (convergència de sabers, el teu, el meu, el seu, el nostre, el seu, el vostre, el de la Vida…)

La facultat més diferenciada de l’ésser humà en relació a altres espècies és la capacitat d’imaginar allò que no hi ha, que volem, o fins i tot, que somiem. Dee Hoock (president emèrit de VISA internacional  ) deia: “tenim el dret a somiar i tenim l’obligació de somiar allò que volem”. Tot el que en Liberto ens diu fa referència a l’engany de haver-nos considerat ja esculpits del tot, acabats del tot, i en canvi, de fet, el més comú és no haver-ho ni tan sols iniciat. Esculpir-te és treure’t de sobre tota la matèria sobrera a cops de cisell, durament, fent que la matèria sense ànima quedi separada de l’obra creativa. Dit altrament: la vida no és sortir a trobar-se. La vida és crear-se. La genètica no ens ha fet com som. Ens hem fet així, tal com som, amb la genètica.

Per això, metafòricament parlant, quan quedem desproveïts de la matèria sobrera no podem separar-nos de tota la creació i vivim amb tota l’ànima i el pols vital, integrats com una espècie, la humana, i una naturalesa, amb connexió complerta. Estar separats, disgregats del TOT, com diu el Liberto, és una il·lusió, però és ben cert que vivim com si fos així.

Per aquesta mateixa raó no hi pot haver altre bé que el bé comú. La separació entre el individu i l’espècie es fa violentant el nostre ÉSSER. Ens separem enlloc d’ajuntar-nos i de aprendre a viure junts, d’entendre-ho com quelcom indissoluble.

Despertem doncs, de la il·lusió de la individualitat i fem que allò que sentim no s’apaivagui amb sorolls externs. Com diu en Liberto: sempre és i serà una estratègia “CO” per la CO_NSCIÈNCIA, com a convergència de sabers…, de tots…, de la VIDA… .

Potser el emmirallament que ens ha provocat la prosperitat material -ara percebuda com a fictícia i no substancial, encara que sí instrumental- ens porta a la consciència bàsica del que és el SER i del que és el TENIR. D’una banda fa ràbia, i de l’altra molta tristor, la constatació permanent de la lluita aferrissada per tenir. S’ ha confós els mitjans amb els fins, i s’ha adorat amb estultícia un capitalisme financer – compartit àmpliament a la nostra societat – que paradoxalment, està deixant a la misèria a aquesta societat i que per arranjar-ho acabarà espoliant de tot sentit allò que és genuí de l’ésser humà.

Les reformes estructurals són imperioses i negar-s’hi és mirar enrere, allò que precisament ens ha portat a on som. Per això, deixem-ho clar, aquell que es dedica a separar forma part de la categoria dels depredadors, mentre que aquell que fa per ajuntar pertany a la dels contribuïdors. Cal exigir responsabilitats per l’exercici frívol i amb profit econòmic ostensible a costa dels altres. Aquest ha de ser forçosament perseguit. De tota manera, tenint present el principi de complementarietat, entendrem que tot és un TOT, inclosos els aspectes perversos que s’originen en les persones (la bèstia negre que conviu dins nostre).

Potser toca deixar parlar al poeta:

…Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits

i amb cada mot acréixer l’esperança.

Miquel Martí i Pol

Gràcies Liberto

Som-hi

***

[VERSIÓN EN CASTELLANO]

Nos gusta hablar de innovar en tecnologías, procedimientos o gestión, y siempre en relación a los objetos. Nos encanta dejar la creatividad a los sujetos, capaces de imaginar y poner espíritu en la materia.

Innovar, entendido según la RAE (Real Academia Española) como “mudar o alterar algo, introduciendo novedades”, es diferente de crear, entendido también por la RAE como “producir algo de la nada”. Así pues, creemos bueno matizar su uso, considerando las diferentes acepciones que tienen ambas palabras.

Nos preguntamos: ¿el escultor crea o innova? Cuando se enfrenta al bloque de mármol para esculpir el busto que tiene en mente y que quiere crear de la nada, innova. Lo hace utilizando técnicas nuevas y las mejores tecnologías que forman parte de su preparación competencial y de sus habilidades. Pero el resultado no es el objeto conseguido en sí mismo, tallándolo de una u otra manera, sino que al hacerlo ha creado una imagen con alma. Ha dado, ha insuflado al busto de mármol ese toque especial y singular que lo hace admirable.

El amigo Liberto, en el post anterior, hacía un comentario que por su importancia comentaré a continuación en el contexto de la innovación y la creatividad. De hecho si he tardado más de lo que me hubiese gustado no ha sido por falta de tiempo (tengo todo el que hay), sino por la reflexión que me suscitó y en la que me he estado “recreando” algunos días.

Sus comentarios traían la siguiente reflexión:

¿Conectar o expandir nuestra consciencia de la conexión?

¿Estamos separados o se trata de una ilusión?

¿Hablar del bien común es equivalente a que existe un bien individual?

¿Y si solo existiera el bien común?

¿Incluye el “bien común” al ser humano exclusivamente?

¿Crear de nuevo o crear desde la consciencia del impacto?

¿Podemos no crear?

¿Podría ser, incluso, que la estrategia “IN” haya sido una mera ilusión puesto que no es posible hacer sin impactar?

Siempre se trata de una estrategia “CO”, aún cuando no seamos conscientes.

CO-NSCIENCIA (convergencia de saberes, el tuyo, el mío, el suyo, el nuestro, el de la Vida…)

La facultad más diferenciada del ser humano en relación a otras especies es la capacidad de imaginar, lo que no existe, lo que queremos, o incluso lo que soñamos. Dee Hoock (presidente emérito de VISA Internacional) decía “tenemos el derecho de soñar y la obligación de soñar lo que queremos”. Todo lo que nos dice Liberto hace referencia al engaño de habernos considerado ya esculpidos del todo, acabados, pero en cambio, lo más común es no haber ni siquiera empezado a hacerlo. Esculpirte es quitarte de encima toda la materia sobrante a golpe de cincel, duramente, haciendo que la materia sin alma quede separada de la obra creativa. Dicho de otra manera: la vida no es salir a encontrarse. La vida es crearse. La genética no nos ha hecho como somos. Nos hemos hecho así, tal y como somos, con la genética.

Por eso, metafóricamente hablando, al quedar desprovistos de la materia sobrante no podemos separarnos de toda la creación, y vivimos con toda el alma y el polvo vital integrados como una especie, la humana, y una naturaleza, con completa conexión. Estar separados, disgregados del TODO, como dice Liberto, es una ilusión, pero es cierto que vivimos como si así fuera.

Por la misma razón tampoco puede haber otro bien que no sea el bien común. La separación entre el individuo y la especie la hacemos violentando nuestro SER. Nos separamos en lugar de juntarnos y de aprender a vivir juntos, de entenderlo como algo indisoluble.

Despertemos pues, de la ilusión del individualismo y hagamos que lo que sentimos no se silencie con los ruidos externos. Como bien dice Liberto: siempre es y será una estrategia “CO” por la CO_NSCIENCIA, como convergencia de saberes… de todos… de la VIDA….

Quizás el deslumbramiento que nos ha provocado la prosperidad material (ahora percibida como ficticia y no sustancial, aunque sí instrumental) nos lleve a la consciencia básica del SER y del TENER. Por un lado da rabia y por otro, mucha tristeza, la constatación permanente de la dura lucha por tener. Se han confundido los medios con los fines, y adorado con estulticia un capitalismo financiero (compartido ampliamente en nuestra sociedad) que, paradójicamente, está dejando en la miseria a esta sociedad y que, para arreglarlo, acabará expoliando de todo sentido lo que es genuino del ser humano.

Las reformas estructurales son imperiosas y negarse es mirar atrás, precisamente lo que nos ha llevado a donde estamos. Por eso, dejémoslo claro, todo aquel que se dedica a separar entrará en la categoría de los depredadores, mientras que aquel que hace todo lo que puede por unir, pertenece a la de los contributivos. Hay que exigir responsabilidades por el ejercicio frívolo y con beneficio económico ostensible a costa de los demás. Este debe ser forzosamente perseguido. De cualquier modo, en base al principio de complementariedad, entenderemos que todo es un TODO, incluidos los aspectos perversos que se originan en las personas (la bestia negra que convive dentro de nosotros).

Quizás sea el turno de dejar hablar al poeta:

Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits

i amb cada mot acréixer l’esperança.

(Porque vivir es combatir la pereza

de cada instante y restablecer la honda

dimensión de toda cosa dicha,

podemos con cada gesto ganar nuevos ámbitos

y con cada palabra acrecentar la esperanza).

Miquel Martí i Pol

Gracias Liberto.

[VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL POST]

L’ economia del bé comú (feu clic)

reposa sobre els mateixos valors (feu clic) que fan prosperar

les nostres relacions interhumanes:

confiança, cooperació, estimació, codeterminació, solidaritat i acció de compartir.

Segons investigacions científiques recents, les bones relacions interhumanes són un dels factors que més contribueixen a motivar als éssers humans i a fer-los feliços. No hi ha felicitat mitjançant la química farmacològica. Està comprovat que en dóna més la música, el ball en parella i el fet de compartir amb els altres.

Alguns diran que aquest punt de partida no resol res de forma urgent o immediata. És filosofia, i tot que està bé, no soluciona la riquesa ni la pobresa. Una altra ofuscació, ja que les experiències demostren el que abans he escrit. Vol dir doncs,  que renunciem al que ens dóna sentit i ens fa feliços o, és potser que alguna tribu de depredadors s’ha apoderat d’una part del sistema introduint una lògica no humana?

Confuci ja va deixar dit:

Un mal govern hauria d’avergonyir-se de la pobresa,

un bon govern hauria d’avergonyir-se de la riquesa

L’equitat, que no la igualtat, ha de sustentar i fer possible les tres potes del tamboret del benestar d’una societat:

• La creació de riquesa ha de tendir a eliminar la pobresa, no només de la pròpia comunitat, sinó també les grans xacres de la humanitat, com la fam que pateix les dues terceres parts del món.

• Les condicions per fer front a la complexitat i diversitat de cultures i pobles, que no es pot aconseguir amb la seva eliminació, sinó amb el seu reconeixement. El benestar no és la prosperitat material.
• L’aposta més decidida ha de ser la preparació del factor humà arreu per tal de trobar, no allò que ens separa, sinó el que ens uneix.

Potser va bé recordar la frase:

Ens podem odiar els uns als altres o bé, ens podem adonar

que ens tenim els uns als altres.

Des d’aquestes premisses, més que mai toca redreçar el sentit que s’ha donat a l’economia. Fins ara el seu fonament no s’ha posat pas en la resolució de problemes humans ( ser competents per fer-ho), sinó en la competitivitat més alienadora  i sense sentit imaginable (la competitivitat per guanyar fent que un altre perdi). Per això es diu que l’espècie incompetent, competeix. Però molts estan malalts de competitivitat, incapaços de veure persones, només poden veure matèria.

Sabem doncs que ens caldrà reorientar alguns elements de la gestió, de la sacrosanta gestió, avui dia entregada servilment (en general) a l’economia. També caldrà refer alguns dels criteris que permetin aflorar idees de creixement (desenvolupament), que no precisin recursos, sinó que permetin identificar recursos ociosos. En aquest sentit, els professionals gestors han de mamar més que mai les idees líders que mobilitzin les persones i fer que, confiant amb les persones, s’aportin els recursos ociosos que tothom manté dins seu. Les solucions no les donaran els especialistes i experts contaminats per la competitivitat sinó probablement, professionals molt competents en diverses àrees de coneixement que enraonin i conversin entre ells.

Utilitzem una petita part del nostre potencial humà i no sabem veure que connectant amb els altres, compartint amb ells, s’obriran les ments i s’activarà la creativitat de tots. No us ha passat mai la percepció d’alta creativitat en algun moment? Recordeu aquests moments? Quines condicions es donaven i feien que el clima que us envoltava despertés confiança, generositat, solidaritat i molts més valors?

I aquest és un dels camins per descobrir-ho:

1. Connectar, que no vol dir tenir el mòbil sempre obert o altres mitjans tecnològics. Aquests són això, mitjans. Nosaltres parlem de connectar com a manera d’escoltar els altres i aconseguir que t’escoltin. Seduir, desitjar, estimar, apropar-se, fer-se costat, perdre el temps d’un cafè, conversar, enraonar, mirar-se, gaudir del silenci, de la música, del passeig, enriquir la pròpia veritat parcial i efímera amb la veritat també parcial i efímera dels altres…d’allò senzill, d’allò que tots fem i sentim.  Recuperar la condició humana. No deixar-se alienar pel tenir.

2. Compartir com a resultat del connectar. És aleshores quan prens consciència que en els propis límits hi ha els límits dels altres. Ho saps quan ho descobreixes i aprens que és molt bo. També que s’ha de demanar ajuda i donar-la. Hi surts sempre guanyant.

3. Crear de nou, explorar altres maneres de fer que no hem fet abans, gosar transgredir, aprendre a fer projectes amb altres sense jerarquia ni compartimentació, ni tant sols dividir-se el treball (la tant venerada divisió del treball) sinó multiplicar el treball, però no en relació a les tasques a fer, sinó en relació als continguts. Hem de créixer, és veritat, no hi ha prou amb l’austeritat, però no hauríem de créixer potser en continguts enlloc de pensar sempre com créixer en estructures?

Crear, no és un tòpic per a elits, però sí que precisa de les condicions facilitadores.

En fi, un nou model, uns nous estils de vida, de treball, d’organitzar-se

Una estratègia “CO” (compartir, col·laborar i connectar) que superi l’estratègia “IN” (individualisme), que ja no dóna per més.

[VERSIÓN EN CASTELLANO]

EL BIEN COMÚN (segunda parte)

La economía del bien común (hacer clic)

reposa sobre los mismos valores (hacer clic) que hacen prosperar

nuestras relaciones interhumanas:

confianza, cooperación, aprecio, codeterminación, solidaridad y acción de compartir.

Según investigaciones científicas recientes, las buenas relaciones interhumanas son uno de los factores que más contribuyen tanto a motivar a los seres humanos como a hacerlos felices. No hay felicidad mediante la química farmacológica. Está comprobado que da más la música, el baile en pareja y el compartir con los demás.

Algunos dirán que este punto de partida no resuelve nada de forma urgente o inmediata. Es filosofía, y aunque está bien, no soluciona la riqueza ni la pobreza. Otra ofuscación, ya que las experiencias demuestran lo que antes he escrito. ¿Quiere decir esto que renunciamos a lo que nos da sentido y nos hace felices? ¿O quizás es que alguna tribu de depredadores se ha apoderado de una parte del sistema introduciendo una lógica no humana?

Ya lo dijo Confucio:

Un mal gobierno debería avergonzarse de la pobreza,

un buen gobierno debería avergonzarse de la riqueza

La equidad, que no la igualdad, tiene que sustentar y hacer posible las tres patas del taburete del bienestar de una sociedad:

• La creación de riqueza debe tender a eliminar la pobreza, no solo de la propia comunidad, sino también las grandes lacras de la humanidad, como el hambre que sufre dos tercios del mundo.
• Las condiciones para hacer frente a la complejidad y diversidad de culturas y pueblos, que no se puede conseguir con su eliminación, sino con su reconocimiento. El bienestar no es la propiedad material.
• La apuesta más decidida debe ser siempre la preparación del factor humano para así encontrar, no lo que nos separa, sino lo que nos une.

Quizás es bueno recordar la frase:

Nos podemos odiar los unos a los otros o nos podemos dar cuenta de que nos tenemos los unos a los otros.

Desde estas premisas, vemos que más que nunca hay que redireccionar el sentido que se ha dado a la economía. Hasta ahora su fundamento no se ha sentado en la resolución de problemas humanos (ser competentes para hacerlo), sino en la competitividad más alienadora y sin sentido imaginable (la competitividad para ganar haciendo que otro pierda). Por eso se dice que la especie incompetente, compite. Pero muchos están enfermos de competitividad, incapaces de ver personas, sólo pueden ver materia.

Sabemos que vamos a tener que reorientar algunos elementos de la gestión, de la sacrosanta gestión, hoy día entregada servilmente (en general) a la economía. También que hay que rehacer algunos de los criterios que permitan aflorar ideas de crecimiento (desarrollo), que no precisen recursos, sino que permitan identificar recursos ociosos. En este sentido, los profesionales gestores deberán mamar más que nunca las ideas líderes que movilicen a las personas y hacer que, confiando en las personas, se aporten los recursos ociosos que todos tienen dentro. Las soluciones no las darán los especialistas y expertos contaminados por la competitividad sino probablemente, los profesionales muy competentes en diversas áreas de conocimiento que razonen y dialoguen entre ellos.

Utilizamos una pequeña parte de nuestro potencial humano y no somos capaces de  ver que, conectando con los demás, compartiendo con los otros, se abrirán las mentes y se activará la creatividad de todos. ¿En algún momento no habéis tenido la percepción de alta creatividad? ¿Recordáis esos momentos? ¿Qué condiciones se daban y provocaban que el clima que os envolvía despertara confianza, generosidad, solidaridad y muchos más valores?

Y este es uno de los caminos para descubrirlo:

1.- Conectar, que no quiere decir tener el móvil siempre abierto u otros medios tecnológicos. Éstos son solo medios. Nosotros hablamos de conectar como la manera de escuchar a los otros y conseguir que te escuchen. Seducir, desear, querer, acercarse, perder el tiempo de un café, conversar, razonar, mirarse, disfrutar del silencio, de la música, del paseo, enriquecer la propia verdad parcial y efímera con la verdad también parcial y efímera de los demás…. de lo sencillo, de lo que todos hacemos y sentimos. Recuperar la condición humana. No dejarse alienar por el tener.

2.- Compartir como resultado del conectar. Es entonces cuando se toma consciencia que en los propios límites están los límites de los demás. Se sabe cuando se descubre y también se aprende que es bueno. También que se tiene que pedir ayuda y darla. Siempre se sale ganando.

3.- Crear de nuevo, explorar otras formas de hacer que no hemos hecho antes, gozar, transgredir, aprender a hacer proyectos con otros sin jerarquía ni compartimentación, no sólo dividiéndose el trabajo (la tan venerada división del trabajo) sino multiplicarlo, pero no en relación a las tareas que hay que hacer, sino en relación a los contenidos. Hemos de crecer, es verdad, no hay suficiente con la austeridad pero, ¿no deberíamos crecer en contenidos en lugar de pensar siempre cómo crecer en estructuras?

Crear no es un tópico para élites, pero sí precisa de las condiciones facilitadoras.

En fin, un nuevo modelo, nuevos estilos de vida, de trabajo, de organizarse. Una estrategia “CO” (compartir, colaborar y conectar) que supere la estrategia “IN” (individualismo), que ya no da para más.

L’any 2007 van esclatar les bombolles i, una darrera l’altre s’han anat menjant la prosperitat de la que gaudíem. Aviat, concretament a l’agost, farà cinc anys del desgavell o del començament d’un nou temps.

No sembla però, que estem trobant la via per fer d’una manera diferent, davant la crisis sistèmica provocada per les actituds depredadores predominants en parts del sistema i que no es corregeixen.

Brots verds? On els busquem? En la baixada de l’atur? En els números de l’economia? En les majories electorals de la política? En la quantia dels serveis universals (que no vol dir únicament públics) que tots necessitem?

Ens hem preguntat prou, si la manera que tenim de pensar el que fem, pot no  deixar-nos trobar una alternativa que la d’anar provant allò que hem fet sempre, sense aprehendre que ara no ens funciona? Sabem explorar una altra manera de fer, que encara no sabem, i que de fet no la sabrem sinó ens hi posem?

Tot el que ens passa ho pensem com a seqüència newtoniana (causa-efecte) o com a potencialitats múltiples de tipus quàntic (interacció i sincronicitat)?

Som agents d’intervenció o agents de canvi facilitador?

Pocs poden negar els èxits de la prosperitat material aconseguida després de Newton, però no hem trobat, en general, el benestar i la plenitud en la convivència, en les relacions socials. Tampoc el significat de perquè viure com a col·lectivitat, com a espècie humana, com a naturalesa que som en tot el conjunt del planeta. Potser el podem trobar en el principi d’indeterminació, o en el de superposició, o en molts d’altres treballats en el s. XX, i que tot just ara comencen a aflorar per aquells que s’interessen.

L’hegemonia del pensament econòmic ens pot, ens mana, ens obliga, gairebé ens determina. Però aquesta hegemonia implica un fet emblemàtic: s’ha de gestionar. Aquí és on comença un petit gran embolic:

La gestió cal desenvolupar-la. Cadascú així ho fa en les pròpies coses i fins al nivell d’exigència que vulgui aplicar. Però no podem perdre de vista que allò que es pot gestionar són els recursos materials: gestionem els diners, els pressupostos, les estructures, els processos, els serveis públics , els serveis privats, les infraestructures….

Per extensió, el virus de la gestió, que porta com a element instrumental clau el càlcul, el sacrosant càlcul, ens ha fet arribar a creure que, sigui el que sigui, si no podem calcular-ho no val la pena tenir-ho en compte.

Ai las! Quin reduccionisme més gran. Quin escamoteig del pensament més bàrbar!!!

Recordem la sentència atribuïda a molts (Galileu, Einstein, Érault,…)

“El que no es pot mesurar no compta,

i el que es mesura, no és”

No és el mateix la matemàtica que la física

O la d’Aristòtil:

“En la poesia hi ha més veritat que en la història”

Enrasar-ho tot pel càlcul és un gran error. No podem gestionar el coneixement, però sí la informació. No podem gestionar els valors, però sí les conductes que els fan visibles. No podem quantificar la confiança però sense ella no es fan ni negocis (A. Cortina, sic). No podem gestionar la qualitat, però sí les seves mancances. Podem comptar les competicions de futbol guanyades, però no podem quantificar els valors que ho han permès (alguns encara diuen que cal fixar-se en els gols perquè es poden comptar). Segons aquest exemple, l’ètica i l’estètica no tenen cap valor perquè no es poden quantificar. Quina ofuscació.

No podem gestionar les persones, ni els professionals, però sí les capacitats dels consumidors o les tasques fetes a la feina segons les hores que s’hi dediquen.

No s’hi val a confondre tant, ni a “cosificar” (en el sentit de tractar com a  coses) allò que té un sentit molt més alt i valuós. La vida no són els anys respirats (quantificables), la vida és allò que hom ha volgut ser, allò que hom s’ha permès i s’ha esforçat a ser (inquantificable). Però ser, no és tenir.

Es gestionen les coses però es governen (ens governem)  les persones. Jo governo el sentit de la meva vida (la meva idea) i em gestiono les coses que faig. No puc confondre-ho. Es governen les idees, es gestionen el recursos. Sense idees no hi ha desenvolupament. La gestió que no accepta la governança no podrà desenvolupar-se. Quedarà atrapada en la misèria de la mediocritat, que sempre esdevé mesquina.

Governar és cuidar-se de la idea. Gestionar és cuidar-se dels recursos.

Ens sobra gestió? No, ens manca idea.

Per això deu ser tan difícil encertar com dir o escriure les necrològiques.

Tenir i ser. Són diferents conceptes i diferents accions. Però potser ara hem arribat a fer-ne un gra massa i busquem la solució de tot en el càlcul d’allò que tenim per reproduir-ho segons la lògica del capital. Estem  deixant de banda el pensament, les idees amb les que poder trobar altres vies de desenvolupament (que no de creixement com s’acostuma a entendre). Precisem de nou pensament per tal de començar a caminar per una via en la que el sentit del diner o de l’economia no sigui una premissa sinó una conseqüència, no sigui un fi sinó un mitjà.

Aquest pensament és el pensament sistèmic, el pensament que té en compte la part i el tot simultàniament, i que l’acció que se’n desprèn, ja no entén només de les separacions com per exemple el sector públic i el privat. Fins ara només hem fet per separar i potser ara ens toca aprendre a unir. I això té un nom, un nom híbrid que és més que les parts:

El bé comú,

on dirigir la intenció i el propòsit,

i on trobar la conjunció d’allò individual i allò col·lectiu

Primera part. Seguirem

[ VERSIÓN EN CASTELLANO]

EL BIEN COMÚN (primera parte)

En el 2007, estallaron las burbujas y una detrás de otra se nos han ido comiendo la prosperidad de la que disfrutábamos. Pronto, en agosto, se cumplirán cinco años del caos o del comienzo de los nuevos tiempos.

No parece, sin embargo, que encontremos aún la vía para hacer de manera diferente, delante de la crisis sistémica provocada por las actitudes depredadoras dominantes en partes del sistema, que no se corrigen.

¿Brotes verdes? ¿Dónde los buscamos? ¿En si baja el paro? ¿En los números de la economía? ¿En las mayorías electorales de la política? ¿En la cuantía de los servicios universales (que no quiere decir solamente públicos) que todos necesitamos?

¿Nos hemos preguntado suficientemente, si la manera que tenemos de pensar lo que hacemos, puede no dejarnos encontrar otra alternativa a la de ir probando aquello que hemos hecho siempre, sin aprehender que ahora eso no nos funciona? ¿Sabemos explorar otra manera de hacer, que ahora no sepamos, y que de hecho no sabremos si no nos ponemos a ello?

Todo lo que nos pasa lo pensamos en forma de secuencia newtoniana (causa-efecto) o en potencialidades múltiples de tipo cuántico (interacción y sincronicidad)?

¿Somos agentes de intervención o agentes de cambio facilitador?

Pocos pueden negar los éxitos de la prosperidad material conseguida después de Newton, pero no hemos encontrado en general, el bienestar y plenitud en la convivencia, las relaciones sociales y el significado del para qué vivir como colectividad, como especie humana, como naturaleza que somos en todo el conjunto del planeta.  Quizás nos lo otorgue, pues, el principio de indeterminación o el de superposición o muchos otros trabajados por los científicos en el s. XX y que ahora comienzan a aflorar entre aquellos que se interesan.

La hegemonía del pensamiento económico nos puede, nos manda, nos obliga, casi nos determina. Y esta hegemonía  trae consigo una palabra emblemática: SE DEBE GESTIONAR.  Y aquí comienza un pequeño gran lío:

La gestión, es cierto, hay que desarrollarla, y cada uno lo hace así en las cosas propias y hasta el nivel de exigencia que uno quiera aplicarle. Pero no podemos perder de vista que lo que se puede gestionar son los recursos materiales: gestionamos el dinero, los presupuestos, las estructuras, los procesos, los servicios públicos, los servicios privados, las infraestructuras…

Por extensión, el virus de la gestión que tiene como elemento instrumental clave, el cálculo, el sacrosanto cálculo, nos ha hecho llegar a creer que, sea lo que sea, si no podemos calcularlo, no vale la pena tenerlo en cuenta.

Ay… Qué reduccionismo más grande. ¡¡Qué escamoteo del pensamiento más bárbaro!!

Recordemos la sentencia atribuída a muchos (Galileo, Einstein, Érault, …)

“Lo que no se puede medir, no cuenta,

Y lo que se mide, no es”

Podríamos decir que no es lo mismo la matemática que la física

O la de Aristóteles:

“En la poesía, hay más verdad que en la historia”

Enrasarlo todo por el cálculo es un gran error. No podemos gestionar el conocimiento, pero sí la información. No podemos gestionar los valores, pero sí las conductas que los hacen visibles, no podemos cuantificar la confianza, pero sin ella no se hacen ni negocios (A. Cortina, sic). No podemos gestionar la calidad, pero si sus carencias. Podemos contar las competiciones de futbol ganadas, pero no podemos cuantificar los valores que las han hecho posibles (y algunos todavía dicen que lo que cuenta son los goles, porque se pueden contar). En este ejemplo, para algunos, la ética y la estética no tienen ningún valor. No se pueden cuantificar. Qué ofuscación.

No podemos gestionar a las personas, ni a los profesionales, pero sí las capacidades de los consumidores o las tareas hechas en el trabajo por las horas que se le dedican.

No se vale confundir tanto y “cosificar” (en el sentido de tratar como cosas) aquello que tiene un sentido más alto y valioso. La vida no son los años respirados (cuantificables), la vida es aquello que uno ha querido ser, aquello que uno se ha permitido y se ha esforzado en ser (incuantificable). Y el SER, no es el TENER.

Se gestionan las cosas, pero se gobiernan (nos gobernamos) las personas. Yo gobierno el sentido de  mi vida (mi idea) y gestiono las cosas que hago. No puedo confundirlo. No iría bien. Se gobiernan las ideas, se gestionan los recursos. Sin ideas no hay desarrollo. La gestión que no acepta la gobernanza no podrá desarrollarse. Quedará atrapada en la miseria de la mediocridad, que siempre deviene mezquina.

Gobernar es cuidarse de la IDEA. Gestionar es cuidarse de los RECURSOS.

¿Nos sobra gestión? No, nos falta IDEA.

Por eso debe ser tan difícil acertar escribir las necrológicas, donde se quiere alabar el ser sin llegar a poder decirlo todo.

Y… siempre, el tener y el ser, siempre ha estado así. Son diferentes conceptos y diferentes acciones. Pero quizás ahora nos hemos excedido cuatro pueblos (como se dice ahora) y buscamos la solución de todo en el cálculo de lo que tenemos y como lo reproducimos según enseña la lógica del capital. Estamos dejando de lado el pensamiento, las ideas con las que pueden encontrarse otras vías de desarrollo (que no de crecimiento como se acostumbra a entender) Precisamos de nuevo pensamiento con tal de comenzar a caminar por una nueva vía en la que el sentido del dinero o de la economía no sea una premisa sino una consecuencia, que no sea un fin, sino un medio.

Este pensamiento, es el pensamiento sistémico, el pensamiento que tiene en cuenta la parte y el todo simultáneamente y la acción que se desprende ya no entiende sólo de las separaciones como por ejemplo el sector público y el privado. Hasta ahora, sólo hemos hecho que separar y quizás ahora nos toca aprender a juntar, a unir. Y aquello tiene un nombre, un nombre híbrido que es más que las partes:

EL BIEN COMÚN,

DONDE DIRIGIR LA INTENCIÓN Y EL PROPÓSITO

Y DONDE ENCONTRAR LA CONJUNCIÓN DE LO INDIVIDUAL Y LO COLECTIVO

Primera parte. Seguiremos.

[VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL POST]

Per aquells que estigueu interessats i seguiu el bloc:

Em torno a posar en contacte amb vosaltres amb motiu del cicle itinerant de Tertúlies per al Coneixement, ConnectanTalent. Com bé sabeu, es tracta d’un cicle de tertúlies que hem preparat per parlar amb certa profunditat de temes que creiem que són rellevants i que estan pensades per a totes aquelles persones que senten una necessitat d’identificar nous entorns en els seus projectes personals, professionals o d’empresa. En podeu veure més detalls  al document adjunt.

Un cop feta la primera tertúlia, amb una elevat grau de satisfacció per part dels assistents, el proper dia 3 de maig fem la segona al FAD (Foment de les Arts i del Disseny) de Barcelona amb el títol:

Street Talent

On està la creativitat que permet construir organitzacions talentoses i desenvolupar noves idees de negoci?

En aquesta ocasió volem abordar el tema de la creativitat i el talent, com a base per fer diferent en tots els àmbits socials, però sobretot en l’economia i en la creació de projectes i empreses de nou encuny. Es aquí on sorgeixen un munt de preguntes: On és el talent? Tothom disposa de talent? Com connectem el talent? Per què es necessita la creativitat en l’era del coneixement? És possible crear un empresa amb els paràmetres actuals que provenen de l’era industrial? Com construïm organitzacions talentoses? On són les oportunitats de nous negocis o activitats econòmiques? Cooperar o competir? Competència o competitivitat?

Tot plegat ens sembla molt interessant i hem cregut que per abordar-ho és necessari un espai especial com el FAD (a la Plaça dels Àngels de Barcelona). Aquesta institució s’ha convertit en tot un centre de referència del disseny i l’arquitectura a Catalunya i a Espanya, gràcies a la seva tasca constant de promoció de la cultura creativa a través d’exposicions, xerrades professionals, premis i esdeveniments. Així doncs, hem reservat l’espai de “El Fòrum”, una sala en una nau de tradició gòtica que destaca pel sostre de volta i les mènsules decorades, on podrem compartir opinions, experiències, idees, etc. Després de la tertúlia tindreu temps de visitar l’exposició temporal.

Des d’aquestes línies us animo a participar en aquesta nova iniciativa, que és totalment gratuïta, assistint a aquesta segona tertúlia i compartir la iniciativa amb totes aquelles persones del vostre entorn que cregueu que puguin estar interessades a participar. Us recordem les dades principals:

Dijous 3 de maig de 19 a 21h.

FAD, Pl. dels Àngels 6-5, 08001 Barcelona

Pere Monràs

PD: Us preguem confirmeu l’assistència a la M. Roser, al correu mrf@helix3c.com o al telèfon 93 498 22 21, ja que l’aforament de l’espai és limitat.

Recordeu que us poden acompanyar persones del vostre entorn. Us hi esperem!

[VERSIÓN EN CASTELLLANO]

***

Para aquellos que estéis interesados y seguís el blog:

Me vuelvo a poner en contacto con vosotros con motivo del ciclo itinerante de Tertulias por el Conocimiento, ConnectanTalent. Como bien sabéis, se trata de un ciclo de tertulias que hemos preparado para hablar con cierta profundidad de temas que creemos que son relevantes, y están pensadas para todas aquellas personas que sienten una necesidad de identificar nuevos entornos en sus proyectos personales, profesionales o de empresa. Podéis ver más detalles en documento adjunto.

Una vez hecha la primera tertulia, con un elevado grado de satisfacción por parte de los asistentes, el próximo día 3 de mayo, hacemos la segunda en el FAD (Fomento de las Artes y el Diseño) de Barcelona bajo el título:

Street Talent

¿Dónde está la creatividad que permite construir organizaciones talentosas y desarrollar nuevas ideas de negocio?

En esta ocasión queremos abordar el tema de la creatividad y el talento, como base para hacer diferente en todos los ámbitos sociales, pero sobre todo en la economía y en la creación de proyectos y empresas de nuevo cuño. Es aquí donde surgen un montón de preguntas: ¿Dónde está el talento? ¿Todos disponen de talento? ¿Cómo conectamos el talento? ¿Por qué se necesita la creatividad en la era del conocimiento? ¿Es posible crear una empresa con los parámetros actuales que provienen de la era industrial? ¿Cómo construimos organizaciones talentosas? ¿Dónde están las oportunidades de nuevos negocios o actividades económicas? ¿Cooperar o competir? ¿Competencia o competitividad?

Todo esto nos parece muy interesante y hemos creído que para abordarlo es necesario un espacio especial como el FAD (en la Plaça dels Àngels de Barcelona) Esta institución se ha convertido en todo un centro de referencia del diseño y la arquitectura tanto en Cataluña como en España, gracias a su tarea constante de promoción de la cultura creativa a través de exposiciones, conferencias profesionales, premios y eventos. Así pues, hemos reservado el espacio de “El Fòrum”, una sala en una nave de tradición gótica que destaca por su techo de vuelta y ménsulas decoradas, donde podremos compartir opiniones, experiencias, ideas, etc. Después de la tertulia, tendréis tiempo de visitar la exposición temporal.

Desde estas líneas os animo a participar en esta nueva iniciativa, que es totalmente gratuita, asistiendo a esta segunda tertulia y compartiendo la iniciativa con todas aquellas personas de vuestro entorno que creáis que pueden estar interesadas en participar. Os recordamos los datos principales:

Jueves 3 de mayo de 19 a 21h.

FAD, Pl. dels Àngels, 6-5, 08001 Barcelona.

Pere Monràs

PD: Os rogamos confirméis vuestra asistencia a M. Roser, al correo mrf@helix3c.com o al teléfono 934 822 221, ya que el aforo del espacio es limitado.

Recordar que os pueden acompañar personas de vuestro entorno. ¡Os esperamos!

Avui es el dia de la rosa i del llibre. Ens plau fer-vos arribar la rosa acompanyant-la d’un text sobre el llibre.

George Steiner en “El silencio de los libros” cita a Robert Graves dient:

“Amar de corazón aventaja con mucho a cualquier amor al arte. Saber de corazón es estar en relación estrecha y activa con el fundamento mismo de nuestra esencia. Los libros ponen el sello”

Molt bona diada per tots

***

[VERSIÓN EN CASTELLANO]

Hoy es el día de la rosa y el libro. Nos complace haceros llegar la rosa acompañándola de un texto sobre el libro.

George Steiner en “El silencio de los libros” cita a Robert Graves diciendo:

“Amar de corazón aventaja con mucho a cualquier amor al arte. Saber de corazón es estar en relación estrecha y activa con el fundamento mismo de nuestra esencia. Los libros ponen el sello”

Muy buena díada para todos.

No serveix mirar les causes (per què em passa allò què em passa)
sinó com faig diferent i aprenc de les conseqüències d’allò que faig.

A tots els nivells institucionals, la lògica emprada respon a la lògica convencional, orientada a l’objecte, a les activitats, a com aquestes es desenvolupen, i als recursos, marges o beneficis que s’obtenen. Ho fan partits polítics de qualsevol ideologia, corporacions empresarials, corporacions cíviques o estructures sindicals.
L’ús de la lògica convencional (la lògica racional pura) no els permet veure el subjecte, ric en emocions, expectatives, i valors, per sumar-lo a allò que es vol fer. És un lògica que prové encara del mecanicisme newtonià que creu en la relació simple de causa efecte. Respon doncs, a un pensament causal, que va encetar la Il•lustració i fou bàsic per la revolució industrial, el coneixement especialista parcel•lat i compartimentat (necessari i molt efectiu llavors), la revolució tecnològica, el maquinisme i la revolució social, que tot i que ha portat a una prosperitat material, ara veiem que no és suficient per al benestar humà. Des de la lògica convencional, el valor afegit es fonamenta en el resultat del treball físic horari, la tecnologia i el capital. Simple. Molt simple. Massa simple.
En l’actualitat, aquesta via ens mostra els seus límits, ja que allò que hem creat ens exigeix que l’agregació de valor (que ens permet ser competitius a escala mundial) es recolzi ara en el factor humà, a través de la seva capacitat talentosa i de coneixements aplicats intensivament. Estem obligats doncs, a repensar les formes organitzatives adients: un marc professional de projectes compartits, mitjançant organitzacions pensades per aquest fi, on la rellevància no és la quantitat de temps que s’hi dedica, sinó el talent i el coneixement que s’inverteix.
Aquesta variable que en diem subjecte, o dit altrament, el factor humà, és una variable imprevisible per naturalesa, i la seva mesura no entra en el càlcul habitual convencional. Per aprehendre’l es requereix una lògica diferent (lògica difusa), on els mecanismes que intervenen tenen el conjunt de matisos que van més enllà de tota dualitat maniquea. Per tractar el factor humà ja no es pot definir una veritat o una altra, sinó el matís que les uneix. La clau de volta és l’espai suma, l’espai compartit, ajuntar allò que està separat. Com diu molt bé E. Morin, ja no es tracta d’una reforma programàtica, sinó paradigmàtica, que concerneix a la nostra aptitud per organitzar el coneixement. Una reforma del pensament que no només permeti separar per conèixer, sinó també unir allò que està separat. No n’hi ha prou en cridar a la racionalitat si no s’articula un pensament complex, capaç de veure el conjunt de caràcters diversos o ambivalents d’un mateix fenomen, d’una mateixa població, i d’una mateixa persona, inclòs un mateix.

Davant d’aquesta evidència, que ens permet saber que allò important per resoldre el que ens passa no està en la resposta sinó en la pregunta, ens fem la següent reflexió: en cas que féssim una vaga general mundial, contra qui la faríem? Contra la causa última de tot, ja que sembla que tothom troba una causa fora d’ell mateix? I no seria llavors que la causa final, el culpable de tot plegat, obeeix en darrera instància  a un pensament convencional causal, limitat per entendre la complexitat?
O potser, el clam general hauria de reclamar la responsabilitat individual en els propis afers, així com la creació de nous espais de pensament no convencional, de pensament complex, sistèmic, a fi de que es formulin les preguntes pertinents, atenent a la lògica difusa, on l’observador modifica la realitat i no hi ha causa única de res? No hauríem de reivindicar doncs, l’emancipació de tots aquells que ens diuen que els necessitem?

Com ja sabeu, des d’hèlix3c hem endegat una nova iniciativa: el cicle itinerant de tertúlies ConnecTalent; Tertúlies per al Coneixement. Es tracta d’un cicle de tertúlies que hem preparat per parlar amb certa profunditat de temes que creiem que són rellevants i que estan especialment pensades per a totes aquelles persones que senten una necessitat d’identificar nous entorns en els seus projectes personals o d’empresa. En podràs veure més detalls al document adjunt.

De fet sempre he experimentat la importància del contacte directa i, a més, que, enraonar del que pugui interessar a cadascú, no és el mateix que escoltar el que et diuen. La situació tan dura de la crisi ens ve donada per un daltabaix financer en part, però tradueix una limitació clara del pensament de tots plegats en, en primer lloc, saber-nos fer les preguntes pertinents a fi de trobar les respostes adequades.

El proper dia 17 d’Abril (el passi del Barça a semifinals de la Champions ens ha fet avançar un dia la data prevista) fem la primera d’aquestes tertúlies al MEAM -Museu Europeu d’Art Modern-, sota el nom de:

Connectant (nos-vos)

L’emprenedor, està sol?

En aquesta ocasió volem abordar el tema de l’emprenedoria, concepte que ara està en boca de tothom i sobre el qual ens fem un munt de preguntes: Què és emprendre? Tots entenem el mateix per emprenedoria? És endegar un projecte o és un enfoc de vida? Per què l’administració i els agents econòmics ens empenyen a emprendre? No serà que és un reflex davant la incapacitat del sistema econòmic de generar llocs de treball? És bo viure en una societat plena d’emprenedors? L’emprenedor té alguna característica especial? Està sol davant el món?

Tot plegat ens sembla molt interessant i hem cregut que per abordar-ho és necessari un espai especial com el Museu Europeu d’Art Modern, al Palau Gomis (un palau de construcció renaixentista del segle XVIII) ubicat al carrer Barra de Ferro, 5, prop del carrer Montcada. En el MEAM s’hi exposa el millor art figuratiu contemporani. Pertany a la Fundació de les Arts i els Artistes i el seu objectiu és la promoció i la difusió de l’art figuratiu del segle XX i XXI. La pretensió del MEAM és trobar un nou llenguatge contemporani que no renegui de la tradició sinó que sorgeixi d’ella per fer un salt endavant en el nou segle. De fet, el MEAM és l’únic museu d’Europa que exposa les obres d’artistes que estan tots vius. Després de la tertúlia tindràs temps de visitar-ne algunes de les seves sales.

Des d’aquestes línies t’animo a participar en aquesta nova iniciativa, que és totalment gratuïta, assistint a aquesta primera tertúlia i fent partícip de la iniciativa a totes aquelles persones del teu entorn que creguis que puguin estar interessades a participar-hi. Et recordem les dades principals:

Dimecres 17 d’abril de 19 a 21h.

Museu Europeu d’Art Modern

C/ Barra de Ferro, 5

08003 Barcelona

PD: Recorda que la nova data és el 17 d’abril. Et preguem confirmis l’assistència a la M. Roser, al correu mrf@helix3c.com o al telèfon 93 498 22 21, ja que l’aforament de l’espai és limitat. Recorda que et poden acompanyar persones del teu entorn. T’hi esperem!

Molt cordialment,

ConnectanTalent és un cicle itinerant de tertúlies que hem preparat per parlar amb certa profunditat de temes que creiem que són rellevants i que estan especialment pensades per a totes aquelles persones que senten una necessitat d’identificar nous entorns en els seus projectes personals o d’empresa. Essent així, hem plantejat quatre tertúlies amb aquest contingut (en podràs veure més detalls al document adjunt):

• Connectant (nos-vos)

L’emprenedor, està sol?

• Street talent

On és la creativitat que permet construir organitzacions talentoses i desenvolupar noves idees de negoci?

• Organitzar-se compartint

Organització o organitzar-se?

• Especial empreses: estratègia “Co”

El gran repte de l’empresa catalana: cooperar per competir.

L’equip que ha col·laborat per dur a terme aquesta iniciativa ha plantejat el format de tertúlia, entesa com a xerrada relaxada amb aportació de pensament per anar construint, perquè creiem que és el més indicat per encarar aquests temes, ja que només des del compartir la pròpia experiència o inquietud podrem anar descobrint, entre tots, les oportunitats que ens ofereix aquest moment de transformació profunda que vivim.

D’altra banda, per desenvolupar aquestes tertúlies hem buscat espais de Barcelona amb un cert interès que ens puguin inspirar i on puguem fer alguna activitat de forma individual. D’aquesta forma serem al Museu Europeu d’Art Modern, on podrem visitar alguna de les seves sales; al FAD, on veurem una exposició temporal, i a la llibreria +Bernat, on podrem remenar i comprar entre un munt de llibres.

Des d’aquestes línies t’animo a participar en aquesta nova iniciativa, que és totalment gratuïta, assistint a aquelles tertúlies que vulguis i fent partícip de la iniciativa a totes aquelles persones del teu entorn que creguis que puguin estar interessades a participar-hi.

PD: Et preguem que confirmis l’assistència a la M. Roser, al correu mrf@helix3c.com o al telèfon 93 498 22 21, ja que l’aforament dels espais és limitat. Recorda que et poden acompanyar persones del teu entorn. T’hi esperem!

Les tecnologies de la informació i la comunicació aplicades a l’educació han rebut el nom de TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge del Coneixement).

En definitiva, a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), a l’ ensenyament, ens proposen dir-ne TAC. Però, podria passar, com observem a la figura següent, que els nostres mestres el veiéssim amb cara de ordinador?

Per a nosaltres les TAC són les tecnologies per a l’aprenentatge col·laboratiu. Són un mitjà i no pas un fi. Mai ho hem de confondre. Som conscients que per a molts les tecnologies sí que són un fi, que tenen el poder de transformar els comportaments de les persones. Però allò que volíem representar amb aquests jocs de paraules del títol és fonamentalment el canvi de paradigma entre ensenyar i aprendre. Això sí, amb les millors tecnologies que ens permetin els recursos disponibles.

Ens expliquem.

Un exemple: si vull esquiar i vaig a una escola d’esquí… Què em faran fer? Segurament no em faran estar pas en una aula veient vídeos o imatges per la pantalla. Si ho fessin, sabríem què és esquiar, però no sabríem esquiar.

Allò que ens proposaran serà posar-nos les botes i els esquís, dir-nos quin grup ens correspon per nivell i començar a fer baixades per les pistes. És així com aprenc. Però no només aprenc del que faig jo o ens digui el professor, sinó també de veure allò que fan els altres i com se’n surten, encara que caiguin, encara que fallin. Aquest aprenentatge col·laboratiu es converteix en un repte, que no necessariament consisteix en guanyar al company, sinó aprendre del que fa per saber més jo mateix. I a ell li passarà exactament igual que a mi.

És a dir, l’aprenentatge no exclou, sinó que complementa l’ensenyament i fins i tot, de forma molt més impactant. L’aprenentatge arriba a la motivació transcendent d’aquell que vol aprendre. Al contrari d’allò que molts pensen, no cal posar additius al procés, ni complaences, ni titelles, per fer-ho divertit i així, el noi o noia s’hi agafi. L’aprenentatge col·laboratiu és el joc creatiu per excel·lència. Allò que sempre havíem fet al carrer de casa amb els altres nens i amics.

La raó és molt sòlida: en l’ensenyament l’alumne memoritza els temes, mentre que en l’aprenentatge actiu funciona l’associació d’idees. La memòria falla, s’oblida, i en aquells moments de la vida que necessitaríem d’alguna fórmula matemàtica ens diem: recordes aquelles equacions de segon grau, ara ens anirien bé. Però no les recordem.

En canvi, pots haver deixat d’esquiar 20 anys, però quan hi tornes, bé que te’n recordes. Estava après. Encara no veiem prou bé que les matemàtiques són per a la vida (excepte aquells que la seva vida són les matemàtiques), i com que les hem memoritzat però no les hem après, i per tant no les recordem, diem que són un dels tòpics més difícils.

Per això us presentem una plataforma tecnològica per l’aprenentatge col·laboratiu que hem començat aplicant a les matemàtiques, projecte en el que personalment participo molt intensament. Una imatge val més que tot allò que pugui dir:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-2-noticias/2-noticias-16-03-12/1351763/

Del minut 8.20 al 10.50

Cada vegada trobem més estímuls per deixar de plorar i posar-nos a fer.

Només hem de mirar de canviar de paradigma.

Sovint sento dir:

“A mi m’han fet així. Què vols que hi faci”.

És obvi que NO. Per això no necessitem les neurociències. L’observació més franca i neta ens en dona exemples al nostre costat. L’avi que es recupera d’un infart cerebral i torna a mobilitzar les parts paralitzades del seu cos, el autònom que perd el treball i acaba trobant un altre orientació a la seva vida i pensa per què no ho haver-ho fet abans, la parella que es separa i ara veuen com de diferent és tot, aquells que no necessiten canviar res i es senten en plenitud en les seves vides adaptats als canvis que els hi venen, ferms en les seves conviccions…

La cita de Heràclit de Efeso. “L’únic que queda és el canvi” ja orienta el sentit filosòfic del concepte. I el canvi és transformació. Si no fos així encara aniríem amb bolquers. Podríem dir-ho també des de la inevitabilitat del canvi: o canvies o et canviaran.

Per què trec el tema? La setmana propera el govern d’Espanya aprovarà per mandat de la UE un pressupost que retalla 50.000 milions de € és a dir més de 8 bilions de les antigues pessetes i el proper dijous sembla ser que la vaga general a l’Estat serà un fet. No ens canviarà la vida? Protestaran a la  vaga i en faran aquells qui ho creguin efectiu i convenient com a manifestació d’una enrabiada majúscula, però lo inevitable es produirà.

Aquesta enorme retallada no és que es vulgui, no és cap premissa per anar millor, es simplement una conseqüència de no haver fet abans el que era obvi. I com que no ho varem fer, ara ens ho faran fer. Estàvem en una zona de confort i prosperitat falses. No acceptàvem el canvi de model necessari. I potser encara no l’acceptem? Que no podem ni volem canviar?  Nosaltres mateixos.

Com diu el rètol de la imatge: La vida comença al final de la zona de confort

I com explica S. Jobs: Escolta la teva veu interior i creu-te-la

I, nosaltres ens preguntem:

No és l’acció sobre un mateix la que també transforma l’entorn, o no?

Hi ha res millor per un gran canvi que ser sincer amb un mateix i escoltar-se bé allò que dus dins?