SABER LLEGIR SÍMPTOMES
(posts 13,14,15 i 16 /16) darrers posts a propòsit de les eleccions generals
A finals d’octubre ens vàrem proposar penjar un total de 16 posts que fossin un recorregut sobre 16 propostes que facilitessin la reflexió davant les eleccions generals. Les reflexions són a l’entorn de temes que a nosaltres ens semblen rellevants si analitzem les diferents opcions polítiques (o no) que s’hi presenten.
Creiem que el sistema electoral vigent és un sistema electoral tancat, en mans de les maquinàries dels partits, sense que el paper del polític pugui ser degudament considerat en la seva vàlua personal; sense possibilitat de votar a persones directament, segons el criteri de cadascú.
Dit això, dir també que el temps se’ns ha tirat a sobre i ens obliga, per tal de respectar la vostra comoditat, a comprimir el darrer feix de posts en un de sol, que avui us posem a disposició. Complim així el nostre compromís.
13.Treballar en i a la Xarxa. L’avenç tecnològic fa possible que una part considerable de la humanitat estigui altament connectada a internet. Aquest alt grau de connectivitat possibilita compartir i estimular la creativitat. Estimula el millor i el pitjor. És el que passa amb qualsevol tecnologia: qui la fa bona és la persona que la utilitza. Ens sembla molt rellevant incoporar continguts d’alt valor afegit a les xarxes que permetin augmentar la capacitat creativa, tot compartint. Fer-ho implica treballar amb rigor, canviar els paradigmes als que fins ara estàvem acostumats. La xarxa ja no és només recreativa, sinó que serà fonamentalment contributiva, i, ja ara, ho comença a ser en terrenys com el de l’aprenentatge. Vegeu aquí
14. Compartir projectes. Com mostra la imatge, un cervell modelat amb dits i mans unides, l’estratègia individualista (el selfmade man) és cosa del passat. És el desbordament dels avenços el que no permet que un continui sol. No podem estar al dia de tot: la complexitat i diversitat dels temes actuals només pot tenir sentit emprant estratègies “CO”. Compartir i cooperar. Tot projecte amb pretensió “CO” haurà de resoldre marcs de tot tipus (jurídics, legals, econòmics, de propietat…) i els posaran a prova. Veurem si els nostres marcs són vigents o no. Segurament el “CO” ens exigirà reinventar el concepte empresa, sota el principi de que ser emprenedor no vol dir tenir una S.L. o altres formes jurídiques. Els freelance, els que treballen per compte propi, els emprenedors, són aquells que volen desenvolupar la seva idea, la seva identitat, la seva singularitat i viure d’ella. No els podem matar amb instruments no apropiats o obsolets. Combinar coneixement i capital ha d’obeir a unes regles fonamentades en compartir riscos, avaluant-ne les seves característiques i sota una relació de guanyar-hi tots. Freidman es molt clar en aquesta matèria.
15. Actuar com les orquestres de jazz. En elles hi ha els solistes (cadascú és bo en el seu instrument) i també és bona l’actuació com a conjunt. La competència és completa. Tenen poques regles, però les que tenen, tots les accepten i les compleixen. La improvització es fa continuament, encara que no ho sembli, i els uneix un entrenament persistent en acoblar-se per fer-ho cada cop millor, per a que cada vegada que toquen, soni diferent. No hi ha un director autoritari que imposa el que s’ha de fer. Tots busquen utilitzar els instruments amb la màxima qualitat. La transparència i la confiança són altíssimes… I gaudeixen fent el què fan. Es pot demanar més?
16. Cuidar la sensibilitat situacional. Diguem-ho ràpid i curt: no es pot estar vagant pel món sense cap connexió amb la espècie i sense saber què passa i quins elements contributius podem aportar. El que se’n diu “presentisme”, com el fet de viure només el present, pot ser una moda reactiva a tot el que passa a l’entorn. Es molt cert que “el aquí i el ara” son elements cabdals del ser, si be no excloents amb integrar-hi el passat i el futur. La sensibilitat situacional la expliquem com la capacitat de recollir en el present, les diverses visions: des d’on vens a on vas. És ser conscient vivencialment del camí que fas.
Anar amb transport públic és fàcil quan saps llegir icones.
Anar arreu és fàcil, també, si saps llegir símptomes del que veus.
Estic totalment d’acord en que cal avançar cap a models de govern relacional o governança democràtica, que tan be descrivia el profesor Joan Prats. En que la actual estructura dels partits politics no ajuda sino tot el contrari…pero se’m fa dificil visualitzar el nou model i el transit cap a ell. Hi ha d’haver maneres d’avançar que no passin pel caos… no estic d’acord amb la màxima de que cal trencar-ho tot per refer un nou model.
Per cert, l’exemple de la orquestra de jazz em sembla genial!
Deixe’m dir-te quelcom frappant. En el caos ja hi som. Si no tenim consciència de que res pot ser pitjor, si no creiem que fer, encara que no sapiguem ben be com fer-ho, no cambiarem res i anirem entrant en un desgavell important. Jo crec, humilment, que ens convé mouren’s, fer encara que no sapiguem que fer, tenir el convenciment de que fer no serà pitjor que el no fer i que…per altre banda, ningú sap que és el que cal fer. La prova la tenim en el desgovern d’Europa. Per mi és important acceptar que la situació no la poden resoldre els especialistes, per que no és una crisi cíclica com altres sinó una crisi sistèmica que cal abordar-la amb pensament sistèmica…….i és veritat que en hi ha tan poc.
Bé Pere i cia, he gaudit com un conill dels 16 post. Peró estic tranquil perquè l’aire continuarà sent vent (l’aire en moviment) al vostre blog. L’aire el necessitem per a viure (funció vegetativa) però el vent el necessitem per sentir-nos vius. El vostre blog ajuda ben segur a qui ho necessiti de sentir-se i als que ens hi sentim ens reconforta i estimula.
Una abraçada
Cert, estem en un caos progressiu, que no vol dir que vagi empitjorant sempre, de vegades, més, menys, però hem de deixar enrera allò que sempre s’ha fet, si més no aprofitar el que calgui. També estic d’acord en que el moviment, si bé podria ser cíclic, és la massa, les persones…els indignats, els païssos àrabs, per dir-ho de forma planera.
Els colectius han de deixar de ser piramidal, l’exemple de l’orquestra de jazz és perfecte
Els vostres comentaris, Paco i Marta ens estimulen, a mi personalment i a tot l’equip de hèlix3c que en diverses funcions ho fan possible.
Voldria dir que en aquesta apassionant aventura de viure i ara més que mai, trobo en l’aprendre junt a altres, una de les forces més aprofitables i alhora més màgiques. No hi ha dia que quelcom nou no apareixi. Com diu un del equip, la M R., sinó aprenc no treballo, sinó treballo no transformo.
Cada vegada més, constato aquesta gran veritat, en petites coses i en altres de més grans. Però potser la més significativa és, per a mi, com pots arribar a canviar comportaments, caràcter, humors, actituds a benefici d’un mateix i dels altres.
I sempre m’havien dit que les persones no canvien. Cert, no canvien el seu ADN però podem netejar-lo d’afegitons futils, inservibles i de tot altre disfresa que amagui el teu ser, el ser un mateix. I sobretot gaudint al fer-ho.
Gràcies.