EL BE COMÚ (primera part)
L’any 2007 van esclatar les bombolles i, una darrera l’altre s’han anat menjant la prosperitat de la que gaudíem. Aviat, concretament a l’agost, farà cinc anys del desgavell o del començament d’un nou temps.
No sembla però, que estem trobant la via per fer d’una manera diferent, davant la crisis sistèmica provocada per les actituds depredadores predominants en parts del sistema i que no es corregeixen.
Brots verds? On els busquem? En la baixada de l’atur? En els números de l’economia? En les majories electorals de la política? En la quantia dels serveis universals (que no vol dir únicament públics) que tots necessitem?
Ens hem preguntat prou, si la manera que tenim de pensar el que fem, pot no deixar-nos trobar una alternativa que la d’anar provant allò que hem fet sempre, sense aprehendre que ara no ens funciona? Sabem explorar una altra manera de fer, que encara no sabem, i que de fet no la sabrem sinó ens hi posem?
Tot el que ens passa ho pensem com a seqüència newtoniana (causa-efecte) o com a potencialitats múltiples de tipus quàntic (interacció i sincronicitat)?
Som agents d’intervenció o agents de canvi facilitador?
Pocs poden negar els èxits de la prosperitat material aconseguida després de Newton, però no hem trobat, en general, el benestar i la plenitud en la convivència, en les relacions socials. Tampoc el significat de perquè viure com a col·lectivitat, com a espècie humana, com a naturalesa que som en tot el conjunt del planeta. Potser el podem trobar en el principi d’indeterminació, o en el de superposició, o en molts d’altres treballats en el s. XX, i que tot just ara comencen a aflorar per aquells que s’interessen.
L’hegemonia del pensament econòmic ens pot, ens mana, ens obliga, gairebé ens determina. Però aquesta hegemonia implica un fet emblemàtic: s’ha de gestionar. Aquí és on comença un petit gran embolic:
La gestió cal desenvolupar-la. Cadascú així ho fa en les pròpies coses i fins al nivell d’exigència que vulgui aplicar. Però no podem perdre de vista que allò que es pot gestionar són els recursos materials: gestionem els diners, els pressupostos, les estructures, els processos, els serveis públics , els serveis privats, les infraestructures….
Per extensió, el virus de la gestió, que porta com a element instrumental clau el càlcul, el sacrosant càlcul, ens ha fet arribar a creure que, sigui el que sigui, si no podem calcular-ho no val la pena tenir-ho en compte.
Ai las! Quin reduccionisme més gran. Quin escamoteig del pensament més bàrbar!!!
Recordem la sentència atribuïda a molts (Galileu, Einstein, Érault,…)
“El que no es pot mesurar no compta,
i el que es mesura, no és”
No és el mateix la matemàtica que la física
O la d’Aristòtil:
“En la poesia hi ha més veritat que en la història”
Enrasar-ho tot pel càlcul és un gran error. No podem gestionar el coneixement, però sí la informació. No podem gestionar els valors, però sí les conductes que els fan visibles. No podem quantificar la confiança però sense ella no es fan ni negocis (A. Cortina, sic). No podem gestionar la qualitat, però sí les seves mancances. Podem comptar les competicions de futbol guanyades, però no podem quantificar els valors que ho han permès (alguns encara diuen que cal fixar-se en els gols perquè es poden comptar). Segons aquest exemple, l’ètica i l’estètica no tenen cap valor perquè no es poden quantificar. Quina ofuscació.
No podem gestionar les persones, ni els professionals, però sí les capacitats dels consumidors o les tasques fetes a la feina segons les hores que s’hi dediquen.
No s’hi val a confondre tant, ni a “cosificar” (en el sentit de tractar com a coses) allò que té un sentit molt més alt i valuós. La vida no són els anys respirats (quantificables), la vida és allò que hom ha volgut ser, allò que hom s’ha permès i s’ha esforçat a ser (inquantificable). Però ser, no és tenir.
Es gestionen les coses però es governen (ens governem) les persones. Jo governo el sentit de la meva vida (la meva idea) i em gestiono les coses que faig. No puc confondre-ho. Es governen les idees, es gestionen el recursos. Sense idees no hi ha desenvolupament. La gestió que no accepta la governança no podrà desenvolupar-se. Quedarà atrapada en la misèria de la mediocritat, que sempre esdevé mesquina.
Governar és cuidar-se de la idea. Gestionar és cuidar-se dels recursos.
Ens sobra gestió? No, ens manca idea.
Per això deu ser tan difícil encertar com dir o escriure les necrològiques.
Tenir i ser. Són diferents conceptes i diferents accions. Però potser ara hem arribat a fer-ne un gra massa i busquem la solució de tot en el càlcul d’allò que tenim per reproduir-ho segons la lògica del capital. Estem deixant de banda el pensament, les idees amb les que poder trobar altres vies de desenvolupament (que no de creixement com s’acostuma a entendre). Precisem de nou pensament per tal de començar a caminar per una via en la que el sentit del diner o de l’economia no sigui una premissa sinó una conseqüència, no sigui un fi sinó un mitjà.
Aquest pensament és el pensament sistèmic, el pensament que té en compte la part i el tot simultàniament, i que l’acció que se’n desprèn, ja no entén només de les separacions com per exemple el sector públic i el privat. Fins ara només hem fet per separar i potser ara ens toca aprendre a unir. I això té un nom, un nom híbrid que és més que les parts:
El bé comú,
on dirigir la intenció i el propòsit,
i on trobar la conjunció d’allò individual i allò col·lectiu
Primera part. Seguirem
[ VERSIÓN EN CASTELLANO]
EL BIEN COMÚN (primera parte)
En el 2007, estallaron las burbujas y una detrás de otra se nos han ido comiendo la prosperidad de la que disfrutábamos. Pronto, en agosto, se cumplirán cinco años del caos o del comienzo de los nuevos tiempos.
No parece, sin embargo, que encontremos aún la vía para hacer de manera diferente, delante de la crisis sistémica provocada por las actitudes depredadoras dominantes en partes del sistema, que no se corrigen.
¿Brotes verdes? ¿Dónde los buscamos? ¿En si baja el paro? ¿En los números de la economía? ¿En las mayorías electorales de la política? ¿En la cuantía de los servicios universales (que no quiere decir solamente públicos) que todos necesitamos?
¿Nos hemos preguntado suficientemente, si la manera que tenemos de pensar lo que hacemos, puede no dejarnos encontrar otra alternativa a la de ir probando aquello que hemos hecho siempre, sin aprehender que ahora eso no nos funciona? ¿Sabemos explorar otra manera de hacer, que ahora no sepamos, y que de hecho no sabremos si no nos ponemos a ello?
Todo lo que nos pasa lo pensamos en forma de secuencia newtoniana (causa-efecto) o en potencialidades múltiples de tipo cuántico (interacción y sincronicidad)?
¿Somos agentes de intervención o agentes de cambio facilitador?
Pocos pueden negar los éxitos de la prosperidad material conseguida después de Newton, pero no hemos encontrado en general, el bienestar y plenitud en la convivencia, las relaciones sociales y el significado del para qué vivir como colectividad, como especie humana, como naturaleza que somos en todo el conjunto del planeta. Quizás nos lo otorgue, pues, el principio de indeterminación o el de superposición o muchos otros trabajados por los científicos en el s. XX y que ahora comienzan a aflorar entre aquellos que se interesan.
La hegemonía del pensamiento económico nos puede, nos manda, nos obliga, casi nos determina. Y esta hegemonía trae consigo una palabra emblemática: SE DEBE GESTIONAR. Y aquí comienza un pequeño gran lío:
La gestión, es cierto, hay que desarrollarla, y cada uno lo hace así en las cosas propias y hasta el nivel de exigencia que uno quiera aplicarle. Pero no podemos perder de vista que lo que se puede gestionar son los recursos materiales: gestionamos el dinero, los presupuestos, las estructuras, los procesos, los servicios públicos, los servicios privados, las infraestructuras…
Por extensión, el virus de la gestión que tiene como elemento instrumental clave, el cálculo, el sacrosanto cálculo, nos ha hecho llegar a creer que, sea lo que sea, si no podemos calcularlo, no vale la pena tenerlo en cuenta.
Ay… Qué reduccionismo más grande. ¡¡Qué escamoteo del pensamiento más bárbaro!!
Recordemos la sentencia atribuída a muchos (Galileo, Einstein, Érault, …)
“Lo que no se puede medir, no cuenta,
Y lo que se mide, no es”
Podríamos decir que no es lo mismo la matemática que la física
O la de Aristóteles:
“En la poesía, hay más verdad que en la historia”
Enrasarlo todo por el cálculo es un gran error. No podemos gestionar el conocimiento, pero sí la información. No podemos gestionar los valores, pero sí las conductas que los hacen visibles, no podemos cuantificar la confianza, pero sin ella no se hacen ni negocios (A. Cortina, sic). No podemos gestionar la calidad, pero si sus carencias. Podemos contar las competiciones de futbol ganadas, pero no podemos cuantificar los valores que las han hecho posibles (y algunos todavía dicen que lo que cuenta son los goles, porque se pueden contar). En este ejemplo, para algunos, la ética y la estética no tienen ningún valor. No se pueden cuantificar. Qué ofuscación.
No podemos gestionar a las personas, ni a los profesionales, pero sí las capacidades de los consumidores o las tareas hechas en el trabajo por las horas que se le dedican.
No se vale confundir tanto y “cosificar” (en el sentido de tratar como cosas) aquello que tiene un sentido más alto y valioso. La vida no son los años respirados (cuantificables), la vida es aquello que uno ha querido ser, aquello que uno se ha permitido y se ha esforzado en ser (incuantificable). Y el SER, no es el TENER.
Se gestionan las cosas, pero se gobiernan (nos gobernamos) las personas. Yo gobierno el sentido de mi vida (mi idea) y gestiono las cosas que hago. No puedo confundirlo. No iría bien. Se gobiernan las ideas, se gestionan los recursos. Sin ideas no hay desarrollo. La gestión que no acepta la gobernanza no podrá desarrollarse. Quedará atrapada en la miseria de la mediocridad, que siempre deviene mezquina.
Gobernar es cuidarse de la IDEA. Gestionar es cuidarse de los RECURSOS.
¿Nos sobra gestión? No, nos falta IDEA.
Por eso debe ser tan difícil acertar escribir las necrológicas, donde se quiere alabar el ser sin llegar a poder decirlo todo.
Y… siempre, el tener y el ser, siempre ha estado así. Son diferentes conceptos y diferentes acciones. Pero quizás ahora nos hemos excedido cuatro pueblos (como se dice ahora) y buscamos la solución de todo en el cálculo de lo que tenemos y como lo reproducimos según enseña la lógica del capital. Estamos dejando de lado el pensamiento, las ideas con las que pueden encontrarse otras vías de desarrollo (que no de crecimiento como se acostumbra a entender) Precisamos de nuevo pensamiento con tal de comenzar a caminar por una nueva vía en la que el sentido del dinero o de la economía no sea una premisa sino una consecuencia, que no sea un fin, sino un medio.
Este pensamiento, es el pensamiento sistémico, el pensamiento que tiene en cuenta la parte y el todo simultáneamente y la acción que se desprende ya no entiende sólo de las separaciones como por ejemplo el sector público y el privado. Hasta ahora, sólo hemos hecho que separar y quizás ahora nos toca aprender a juntar, a unir. Y aquello tiene un nombre, un nombre híbrido que es más que las partes:
EL BIEN COMÚN,
DONDE DIRIGIR LA INTENCIÓN Y EL PROPÓSITO
Y DONDE ENCONTRAR LA CONJUNCIÓN DE LO INDIVIDUAL Y LO COLECTIVO
Primera parte. Seguiremos.




Com sempre ets font d’inspiració. Segueix, please!
Gràcies. És bo i sà sentir l’alè al cretell de persones que reconeixes.
Gràcies per ajudar-me a endreçar el desgavell mental que pateixo; s’apaivaga davant aquestes reflexions.
El desgavell que tots portem a sobre millora, si ens connectem amb gent de confiança i que no siguin depredadors, si compartim amb ells les reflexions que ens ocupin i inquietin, i si creem iniciatives noves fora dels vells paradigmes. Nosaltres és més intel·ligent que jo. Gràcies per les teves paraules.
Pere, queda muy claro!
Creo que debemos reanudar donde lo ha dejado Kant e ir hacia personas que piensen por sí (Vernunftswesen), aplicando el imperativo categórico:
1. «Obra sólo de forma que puedas desear que la máxima de tu acción se convierta en una ley universal».
2. «Obra de tal modo que uses la humanidad, tanto en tu persona como en la de cualquier otro, siempre como un fin, y nunca sólo como un medio».
3. «Obra como si por medio de tus máximas, fueras siempre un miembro legislador en un reino universal de los fines».
http://es.wikipedia.org/wiki/Imperativo_categ%C3%B3rico
Así conseguimos una ley universal para el bien común.
Un abrazo
Martina,
NO debemos inventar la rueda. Ya lo hizo Kant. Quizá sea tiempo de explicar nuestros viajes con la rueda de Kant. A otros les podrían interesar los viajes que hacemos. No te parece? Muchísimas gracias por tu aportación. La estrategia CO funciona.
Hòstia Pere. Quina manera de sintetitzar les teves idees tant clara. El sol fet de llegir-ho i tornar-ho a llegir em fa creixer i sortir del meu marasme actual.
He vist i patit de veure com és comú adoptar una posició davant dels fets temporal extreta de context i estreta per a arribar a conclusions errònees “per se”. Només la passió per a entendre el que passa, el que senten altres, inclús ententre el que et passa a tu mateix i també al teu enemic simultàniament amb l’objectiu de trobar l’entesa pot edificar quelcom positiu.
Comencem a estar cansats de veure als mitjans “savis” que ens expliquen el que ha passat (que ja no cal) i “agorers” que ens expliquen lo malament que anirem. No volem més sentències muntades sobre estructures de pensament esgotades que han demostrat sobradament la seva inutilitat. Volem una forma de pensar nova, fresca, humana, on els valors siguin humans basats en l’amor i el respecte i no la forma depredadora a la que estem sotmesos i basada en allò que es pot comptar i només comptar d’una manera determinada que també ens ve dictada.
Fins ara ho anyoravem, però ara ja ens és imprescindible i exigim un canvi radical en la forma d’entendren’s en la forma de ser governats i també en les actuacions de cada moment.
Estem esgotats d’anar pels camins que ens manen perque no ens porten enlloc, ja no podem més de prevenir-nos de tot, d’anar en contra de, d’anar en compte amb, de jutjar tant fàcilment amb premises simples que no ens serveixen per a anar endavant…volem viure i viure d’una altre manera. Volem confiança.
Gràcies Pere per la teva bonhomia.
Albert.
Albert,
El teu crit s’ajunta a molts d’altres que en les circumstàncies actuals volen fer les coses legals (fer-les be) i resulten no competitius no per no ser competents en el que fan, sinó per què s’exerceix allò de que si val tot per aconseguir-ho un contracte a costa del què i del qui sigui.
Per això MORIN crida: : “Menys competitivitat prenent prendre lo d’ altres i més competència en el que fem”. I el principal i més responsable de que això sigui així, ho és la pròpia administració que no dona exemple en incentivar a aquells que ho fan be. (tots sabem que és molt difícil el paper de l’administració, però precisament per això demanem un esforç especial als responsables de tots els colors polítics, començant pel que fan ells mateixos). No pot ser que caiguin els millors i altres que no son els millors es mantinguin fent trampa, essent depredadors. Ni pot ser que els que tots coneixem fent el que fan i el que han fet no se’ls demani cap responsabilitat.
Ànim.