LA VERACITAT I LA RESPONSABILITAT
Aquest diumenge, la premsa anunciava mesures del Fiscal General de l’Estat per tal de dilucidar les responsabilitats que poden haver en les actuacions derivades de la crisi sistèmica que tenalla l’estat i, a tal fi exigir l’esclariment d’aquestes.
Segur que serem molts els que direm: Ja era hora!
Una comunitat que accepta la mentida es destrueix a ella mateixa. Una societat que la tolera (i que per una àmplia majoria és òbvia) exerceix una hipocresia social que permet als depredadors, aquells pels qui només compta l’ interès individual, admetre que sí que val la mentida per l’economia (com està allò meu) i justificar que per temes socials faran contribucions en les que no hi perdin o fins i tot, mirant també de guanyar-hi. A més, tots aquests comportaments estan avalats per una interessada concepció judeo-cristiana de la culpa, que admet que la picaresca i la trampa poden justificar-se i alliberar-se amb la confessió dels pecats. Una doble moral o una amoralitat sense escrúpols. Tant se val.
No podrem sortir de la crisi com hem fet sempre, arreglant indicadors o paràmetres de la concepció habitual de l’economia. Cal aprofitar, en tant que crisis sistèmica, per dur a terme les reformes estructurals imprescindibles que els països nòrdics, per posar un exemple, ja van escometre fa temps, en especial pel que fa al que denominem Estat del Benestar, la invenció més enganyosa inventada en un temps que era necessària (post guerra mundial), però obsoleta quan s’ha vist que porta a la irresponsabilitat individual i a convertir desitjos lloables, en drets legals que algú t’ha de proveir al preu que sigui, encara que no estigui en correspondència amb la productivitat i la creació de riquesa col·lectiva. Repartir abans o per sobre del que tenim i deixar de ser aportadors al bé comú. Aquesta és la manera de suïcidar-se com a col·lectivitat.
Dit això (es podria haver dit amb més pulcritud) queda mantenir l’estat d’alerta en dues qüestions:
- Estar amatents a que la fiscalització del que s’ha fet no es faci amb esperit de revenja, sinó amb valor d’exemplaritat, no fos cas que fos més estètica que ètica i no aconseguís canviar comportaments clàssics fonamentats només en el profit individual i sota el concepte del tot s’hi val.
- Al obrir-se noves perspectives que a més d’austeritat desenvolupin també més creixement i entendre’l com sempre, créixer en estructures enlloc de créixer en continguts (el talent i les organitzacions talentoses).
Creiem molt important reflexionar-hi, tenint en compte que la invasió d’experts de la Unió Europea que vindrà a comprovar els nostres números faran propostes del que saben i de com ho exerceixen. És a dir, des d’una perspectiva econòmica parcel·lar i no sistèmica, i des d’una posició de directors especialistes i experts en el que s’ha esdevingut, sense capacitat de comunicació veraç, ni tampoc d’esponjar els criteris que molts no experts sí tenen de tot el que està passant, simplement perquè no confien en les persones, sinó que es creuen sabedors de la veritat universal que els altres hem d’acatar. El camí dels tecnòcrates pot arribar a ser una dictadura més abominable que les dictadures militars que sempre han seguit a les democràcies més dèbils.
Sóc dels que penso que és hora de prendre posicionament (qui en tingui), i aportar-lo decididament a la reflexió col·lectiva mitjançant els mitjans dels que hom disposi i en la forma més reflexiva i activa possible. No s’hi val dir llavors, que no ens està bé el que ens preparen ara.
***
[VERSIÓN EN CASTELLANO]
LA VERACIDAD Y LA RESPONSABILIDAD
El domingo pasado, la prensa anunciaba medidas del Fiscal General del Estado con tal de dilucidar las responsabilidades que pueda haber en las actuaciones derivadas de la crisis sistémica que ahoga al estado y, con este fin, exigir su esclarecimiento.
Seguro que fuimos muchos los que dijimos: ¡Ya era hora!
Una comunidad que acepta la mentira se destruye a sí misma. Una sociedad que la tolera (y es obvia para una amplia mayoría) ejerce una hipocresía social que permite a los depredadores (aquellos para los que solo cuenta el interés individual) admitir que sí que vale la mentira para la economía (cómo está lo mío) y justificar que, para temas sociales harán contribuciones en las que no pierdan, o incluso intentando ganar. A menudo, todos estos comportamientos están avalados por una interesada concepción judeo-cristiana de la culpa, que admite que la picaresca y la trampa pueden justificarse y liberarse con la confesión de los pecados. Una doble moral o una amoralidad sin escrúpulos. Da igual.
No podremos salir de la crisis como hemos hecho siempre, arreglando indicadores o parámetros de la concepción habitual de la economía. Hay que aprovechar, en tanto que crisis sistémica, para desarrollar las reformas estructurales imprescindibles que en los países nórdicos, por poner un ejemplo, ya acometieron hace tiempo. En especial por lo que respecta a lo que denominamos el Estado de Bienestar, la invención más engañosa creada en un tiempo en que era necesario (post guerra mundial), pero ya obsoleto, puesto que como se ha demostrado, lleva a la irresponsabilidad individual y a convertir deseos loables, en derechos legales que alguien te tiene que proveer al precio que sea, aunque no esté en correspondencia con la productividad y la creación de riqueza colectiva. Repartir por debajo o por encima de lo que tenemos y dejar de ser aportadores al bien común. Esta es la manera de suicidarse como colectividad.
Dicho esto (se podría haber dicho con más pulcritud), queda mantener el estado de alerta en dos cuestiones:
1.- Estar atentos a que la fiscalización de lo que se ha hecho no se haga con espíritu de venganza, sino con valor de ejemplaridad, por si fuera más estética que ética y no consiguiera cambiar los comportamientos fundados solo en el provecho individual y bajo el concepto del “todo vale”.
2.- Al abrirse nuevas perspectivas que, además de austeridad, desarrollen también más crecimiento y entenderlo siempre como crecer en estructuras, en lugar de en contenidos (el talento y las organizaciones talentosas).
Creemos muy importante reflexionar sobre esto, teniendo en cuenta la invasión de expertos de la Unión Europea que vendrán a comprobar nuestros números y harán propuestas de lo que saben y cómo lo ejercen.
Es decir, desde una perspectiva económica parcelaria no sistémica, y desde una posición de directores especialistas y expertos en lo que ha sucedido, sin capacidad de comunicación veraz, ni tampoco de absorber los criterios que muchos no expertos sí tienen de todo lo que está sucediendo, simplemente, porque no confían en las personas, sino que se creen sabedores de la verdad universal que los demás tenemos que acatar. El camino de los tecnócratas puede llegar a ser una dictadura más abominable que las dictaduras militares que siempre han seguido a las democracias más débiles.
Soy de los que piensa que ha llegado el momento de tomar una posición (el que la tenga), y aportarla decididamente a la reflexión colectiva a través de los medios de los que disponga y en la forma más reflexiva y activa posible. No vale decir que no nos está bien lo que nos preparan ahora.
No sé si es podria haver dit amb més pulcritud però no es podria haver comunicat un fet de manera més clara. Però, a més de les necessàries reformes que calen de l’Estat del Benestar, també ens hauríem de qüestionar la transparència legítimament exigible en la gestió dels interessos públics. Tant les Administracions Públiques (en plural) com els governs elegits democràticament haurien de disposar d’una sèries d’òrgans reguladors de la seva activitat i productivitat; al mateix temps s’haurien de realitzar reformes integrals de la seva estructura i distribució per optimitzar els serveis públics, ja que posseeixen una sèrie d’avantatges que limiten la seva eficàcia i competitivitat. I fins al dia d’avui, no hi ha hagut cap govern/partit/figura política que hagi decidit renovar el sistema des de dins. Fins quan aquest abús del sistema públic? Reforma ja!
Gràcies Pere pel teu esforç constant en anar donant sentit al què va passant.
Una de les vessants més importants de la crisi és la emocional. Com podem gestionar les emocions tan desagradables que ens provoca? Si són massa intenses ens aclaparen i després d’una fase de perplexitat, podem passar a la indignació i després a la indefensió i finalment a la apatia. Per això és tan important el debat i la generació de iniciatives concretes i solidàries. La crisi pot comportar una oportunitat sempre i quan poguem ser capaços de anar al fons dels errors i rebutjar un model social infantilitzant i irresponsable. És per això que acceptariem millor la part més dura de la crisi, si existís realment un sentit de mesura i de justícia en la política. I si no és així, prevaldran les reaccions més primàries: atac o fugida.
No és pot dir més clar. El Fiscal General dóna confiança però haurem de seguir-lo atentament. Les àreas política, financera i judicial estàn, en aquest pais, no solament pendents d’esbrinar responsabilitats i castigar-los exemplarment i sense maníes, també d’aplicació de tècniques de selecció psicotècnica tan com de periòdica aplicació de tècniques d’avaluació i a petició formal dels ciutadans, del detector de mentides.
Crec que aquest sentiment meu és general. Internet ens ajuda moltíssim a expressar-nos encara que sembla “to no avail”. POTSER NOMÉS HO SEMBLA.
Si no canviem, el primer que ens creixerà son els problemes i els hàbits incorrectes, immadurs o impropis.
Sortir de la crisi vol dir renunciar a allo que ens va dur al final del cicle:
Corrupció, interessos o objectius de part no generals, posposar un model moribund, etc.
Cal posar damunt de la taula les noves regles de joc, bàsiques i senzilles:
- Exemple: començo per mi a l’hora d’aplicar les receptes que demano.
- Transparència: De tot allò que ens està passant. Prou d’abusos, de corrupcions, de favors de per vida.
- Corresponsabilitat de politics i ciutadans: Comencem per les obligacions de mantenir entre tots l’estat del benestar perdut. I tu quant aportes?
Hola Carla,
Crec entendre i valoro molt la teva proposta d’exigència i responsabilitat cap al sector públic en tant quan se’l pugui preservar dels interessos individuals. Sempre ho estem intentant i sempre esperem que surti algun partit (ara potser si, diem) que sigui “honrat” i treballi per l’interès de tots.
Amb les coses que he fet durant la meva trajectòria em dono compta, (potser molt tard) que els comportaments humans, en general, s’adapten a les condicions i no al revés excepció feta d’aquells que s’ho proposin. Hauríem de deixar de creure que la forma “partits” pugui donar resposta a una societat complexa i diversa i també deixar de pensar en termes de sector públic i privat, avui tant barrejats, que ja no saps quan s’actua pel be comú o pel be dels que hi estan treballant-hi, respectivament, i s’ho senten propi; en conseqüència no destrien el que, essencialment, és un be comú. Només falta llavors que surtin partits i sindicats defensant els corporativismes clàssics i ja avui dia obsolets. Així penso. T’agraeixo molt la teva contribució.
Marco,
Comparteixo el que dius fins a cert punt. No sé encara si entenc be tot el que dius. Per descomptat que toca exemplificar nous comportaments, però sovint ens preocupem massa de que no perdem el que tenim o de no canviar el que tenim, per una forma novadora més solidaria i efectiva del que ens ha estat donat. Per exemple el que en diem “Estat del Benestar”. Personalment, havent estar proactiu a la sanitat durant 35 anys, em dic a mi mateix, si es lògic anar invertint per sobre del PIB en un sistema que no te sortida en tant precisa d’una reforma estructural. Ja no es que em donin servei d’atenció i assistència sinó de com, jo mateix, em responsabilitzo de la meva salut. Ja no si val aspirar a tenir serveis que algú em doni, sinó de com aporto valor afegit a nivell productiu per tal de que els serveis públics o de be comú, siguin sostenibles en termes de garantir la qualitat i la efectivitat. No pot ser que els serveis públics que tant necessitem quedin en mans d’uns quants que se’n apropien, defensant que ells en poden ser garants de que romanin quan no han proposat cap estratègia innovadora o creativa de la forma com es donen. No serà que, em pregunto, defensen interessos corporatius , i prou? Atenció: no qui parla de lo públic és qui millor ho defensa, sabedors de que, qui no en parla, per descomptat no serà un dels qui pugui estar-hi interessat. Un gran debat, cert.
Si, Carles
Re inventar els sistemes de control extern i intern es fa imperiós. Anem en retard, penso jo mateix, de trobar sistemes de sensors que autoregulin les parts del sistema crucials. Jo no aspiro a un MAFO (Fernandez Ordoñez bis, millor) sinó que aspiro a que un sistema informàtic potent ens doni senyals d’alarma allà on cometent barrabassades. El factor humà serveix no per calcular i castigar, sinó per idear i construir nous temes per una societat i una economia del be comú.
Gracies pels comentaris
Albert,
M’ho passo molt be, expressant el que sento davant el que passa. També ho faig amb notícies d’actualitat que pots trobar a la finestra de la dreta del bloc. El que dius en el teu comentari te doble alternativa: la pràctica de la justícia o l’atac i fugida. La meva manera de veure-ho es la de construir el que volem i desitgem encara que sigui molt a prop nostre i sense transcendència. No acabem fent, per què el món canviï sinó per tal de canviar nosaltres i fent-ho contribuir a canviar el món. Fem per convicció i per trobar el nostre desenvolupament com a humans, no? Moltes, moltes gràcies pels teus autoritzats comentaris.
hola Pere He perdut una mica el pas,en quan el be comú, crec que comença per un mateix sempre que sigui capaç de aportar sobretot respecta cap als demes , forman un colectiu emanador de lluidesa i complicitat ben entesa,aixo em lliga a la veracitat responsable, no entenc un altra tipus d´entesa colectiva, ni convivencies, ni de compartir veritats trasparents i responsables.
Eulàlia
Ben dit, Eulàlia.
Agraeixo els teus comentaris. Els trobava a faltar.