PENSAMENT NEWTONIÀ O QUÀNTIC ?

Hem aprés a veure només les mans, o també l’energia que les relaciona

Som corpuscle i tanmateix ona?

He estat 35 anys llargs de la meva vida professional a la sanitat primer com a metge, oncòleg, i desprès com a directiu (o metge del sistema com m’agradava dir).

La diferència entre les dues activitats era en lo essencial, no de mètode, sinó de matèria a resoldre. En el primer cas eren problemes pels que la competència professional adquirida als estudis, representava que et dotava de les condicions necessàries. En el altre cas, no eren problemes el que calia resoldre, sinó dilemes, és a dir, fer A o fer B per tal de facilitar que els professionals resolguessin en millors condicions els problemes A o B, sense que els estudis prèvies t’haguessin preparat convenientment;  si be problemes o dilemes, requerien sempre d’anamnesis, exploració, orientació diagnòstica, proves complementàries, pronòstic i tractament.

En les dues experiències sempre, constantment, tenaçment, dia a dia, les qüestions a resoldre es presentaven en dues maneres físiques: una tangible, notòria, francament observable pels propis sentits o els seus amplificadors, fos el estetoscopi o fonendoscopi o d’altres sistemes més sofisticats, però una característica comú amb més o menys tecnologia, era la de fer fàcilment comunicables als col·legues o a les sessions cíniques el que es tractava. En dèiem les variables dures. La cerca d’aquestes variable era la cerca de la veritat objectiva, lo demostrable, fóra de tota discussió. Anava a “missa”. I sinó quadraven les dades, el primer a pensar, era repetir l’exploració, ben convençuts que eren indispensables les evidències per establir el diagnòstic i en conseqüència el pla terapèutic.

Què vaig aprendre i molt dels malalts amb càncer, i que em va servir molt i molt en la segona etapa, l’etapa directiva. Especialment dues coses:

1. Conceptualitzacions complexes.

a) Lo imprevisible i indeterminat del factor humà. Cada persona tenia la seva singularitat i resultava de més èxit cuidar-se de la persona amb tumor que només del tumor. Després, descobriria, el que la física deia respecte al principi d’incertesa estudiat per Eisenberg (1927) i el de complementarietat estudiat per Bohr (1927) i per tant les variables o el valor de lo intangible, variables que en Medicina s’acostumaven a etiquetar de variables toves per que no tenen tangibilitat. I en contraposició prendre les decisions per criteris exclusius de l’evidència científica que tan furor va fer i fa encara.

El valor de lo intangible i “lo objectiu de lo subjectiu o lo subjectiu de lo objectiu” que Heisenberg resumia dient: La trajectòria només existeix quan l’observem” o dit més col·loquialment l’arbre que cau al bosc, només fa soroll si algú hi és per escoltar-lo.

b)El valor pronòstic com element substancial en la pressa de decisions. Vull dir que incorporar a la pressa de decisions, els valors propis de la persona i del seu entorn, podien i de fet modificaven, moltes de les condicions de les decisions clíniques (veure si acàs, els treballs del grup de Boston sobre Medical Decision Making).

2.  Actuacions sistèmiques.

No es tractava, per tant, dels principis simples d’acció reacció, de tipus causalitat, fonamentats en un pensament newtonià, sinó que el management directiu, pel fet de tractar amb persones i no amb recursos materials, tenia que comportar-se i acceptar aquestes noves comprensions conceptuals del que estava en joc i canviar radicalment les estratègies de direcció, complementant la gestió dels recursos materials amb una gestió de les interaccions entre les diferents parts humanes pel que fa al joc de l’integració de les persones amb la finalitat d’aconseguir un alineament de les parts i el tot en base a compartir  uns valors que permetessin avançar, i alhora respectar, les singularitats de cadascú.

Conclusió: Aquests aprenentatge son els que em permeten un enfocament diferent en els meus posicionament actuals, dels que us en deixo un petit exemple en el vídeo de referència que podeu veure, si feu clic aquí.