LES HEGEMONIES QUE NO RESPECTEN LES MINORIES, TENEN FUTUR?
El concepte d’hegemonia entesa com el lideratge sobre els altres, estar al seu davant, conduir-los, governar-los, o la direcció màxima sobre les coses, creiem que té caducitat per la seva pròpia naturalesa.
Tota hegemonia només pot acabar donant pas a un altre hegemonia, que a la seva vegada, es consumeix en el seu exercici.
L’única hegemonia que persisteix es la que podem exercir sobre nosaltres mateixos: L’ AUTO LIDERATGE
* El término hegemonía deriva del griego eghesthai, que significa “conducir”, “ser guía”, “ser jefe”; o tal vez del verbo eghemoneno, que significa “guiar”, “preceder”, “conducir”, y del cual deriva “estar al frente”, “comandar”, “gobernar”. (google)
Ve a compte parlar de lo hegemònic per què ho tenim a sobre en totes les esferes de la nostra vida, i mereix reflexió i posicionament.
En lo econòmic diem que la economia és avui dia el pensament hegemònic i al dir-ho estem dient que la concentració de capitals financers (capitalisme financer) ja sigui en mans privades (grans multinacionals o grups financers) o públiques (capitalisme d’estat) maneguen l’equilibri i el desenvolupament mundials. La primera condició que sembla que imposin, és fer-nos a tots prioritàriament ciutadans mundials, objectes de mercats controlats per ells, més que no pas persones que desenvolupin al màxim les seves facultats.
Dir-ho sembla poc lúcid i pot ser subjecte de la crítica de molts, quins interessos materials, fonamentalment, els fan estar penjats d’aquestes condicions, com ensenya la fotografia.
Però l’evidència es que la substitució del paper de persones en desenvolupament, pel de consumidors, ha originat el desplegament de valors en negatiu com el de l’ambició transformada en cobdícia quin mal s’estén pel primer món en forma accelerada i no controlable. Acaba que la crisi ja no és la crisi cíclica que els especialistes saben tractar be, sinó una crisi sistèmica que no es a l’abast del coneixement especialitzat. No es pot mirar només la part sinó que cal mirar la part en el tot. I el tot en és la persona i la comunitat de persones, quin talent activat al màxim ens resulta avui essencial per resoldre la complexitat i diversitat del món que ens ha tocat viure. Deixar-ho a les élites es abandonar-nos al que ja sabem ara com acaba.
Com a metge he viscut la gran oportunitat que han aportat les especialitats en el progrés de la salut, però també els seus límits quant han perdut la facultat d’entendre i acceptar la comprensió del sistema. Al passar això ja no s’atenen persones malaltes sinó fetges, o pulmons o cors desendreçats que requereixen anar passant per molts diferents professionals per tal de que el tot, és a dir, la persona, pugui ser degudament atesa , amb les conseqüències de poca efectivitat i ineficiència del conjunt com a sistema sanitari. Diuen: “jo ho he fet bé i el problema és d’un altre; la intervenció ha anat molt be i ha sortit del quiròfan viu.
Però l’especialisme en qualsevol terreny no és l’únic camp de lo hegemònic. Mirem la política i els seus darrers estentors de colonialisme, imperialisme o proteccionisme. Mirem la cultura, la llengua entesa només com a sistema vehicular de la comunicació, (no som d’un país, som d’una llengua, ens diu Jaume Cabré), les arts que originen ideologies d’una part del món oblidant l’altre i restant marginades de la societat, la ciència que oblida lo subjectiu com a element i se’ns encalla en pensar només amb el lòbul cerebral de la racionalitat i molts i molts més camps.
En general no acceptem prou el que molts autors en han dit i repetit:
EL QUE NO ES POT COMPTAR, NO COMPTE.
EL QUE ES POT COMPTAR, NO ÉS
I per citar, citem a Eudal Carbonell:
L’ESPÈCIE QUE NO ÉS COMPETENT, COMPETEIX
Com sempre tens tota la raó.
Un amic meu mexica deia: “si me lees te leo”
Llegeix-me a
http://www.globalcontents.net
Hola Pere,
Me gustaría matizar el tema de la lengua;
la lengua es el vehículo de su cultura.
Y a la hora de comunicarnos, siempre nos comunicamos desde nuestra cultura.
Un abrazo,
Martina
Probablementre me explico poco y mal en mi post. Cuando Jaume Cabré lo dice, lo dice precisamente en el sentido que aclaras. Dice no somos de un país ( en el sentido nacionalista) somos de una lengua (en el sentido de que una lengua es cultura) y aunque estés en otro país tu cultura de origen, tu lengua como cultura, permanecerà en ti. La lengua no es idioma vehicular sólo para hablarse. La lengua es cultura que te amamanta y te pertenece, sin exclusiones de otras. Para ser exactos Jaume Cabré en su libro Jo confesso diu: “Els homes no habitem un país, habitem una llengua”.
El sentido de habitar es el que quería reflejar.
Gracias por tu comentario . A mi entender refuerza mejor el sentido pleno de que toda lengua es cultura. I…….no podemos matar una cultura dado que es una riqueza para todos.
La llengua no és un atribut som nosaltres mateixos però no tot nosaltres. Moltes vegades he tractat d’escatir les diferències entre tenir com a llengua el català, el castellà l’anglès, francès, etc. Quan convius molt temps amb persona d’altre llengua i altres cultures i ètnies vas descobrint que les diferències s’esborren i que en el fons, tot resideix en si aquella manera de pensar, molt influia per la llengua, et permet distingir entre solipsisme i alteritat.
Qui predica i fins i tot es proclama tolerant mai podrà entendre l’altre i serà refusat per l’altre. Em penso que ací resideixen tots els problemes fins i tot els hegemònics.
Els grans poders, econòmics, manipuladors, boijos per competir, etc. etc. un dia, no massa llunyà, descobriràn que en front als capaços d’entendre l’alteriat no son res, perquè Internet els permet comunicar-se i creixer. Això si la antropologia ens ho permet i podem modificar l’espècie. Com diu Edald variant-ho: COMPETEIX L’INCOMPETENT. I també variant el que tu dius i globalitzant-ho: LA VERDADERA HEGEMONIA ES LA QUE S’ACABARÀ IMPOSANT ESPONTÀNIAMENT PER ELS IMMERSOS EN L’ALTERITAT.